... i la femella decideix
Per què no és possible la reproducció entre diferents espècies? Es podrien arribar a creuar diferents espècies mitjançant la reproducció in vitro? Com s’ho fan els oòcits per reconèixer si l’espermatozou que els vol fecundar és de la mateixa espècie o no? O és l’espermatozou qui s’adona que l’oòcit que ha trobat no el correspon?
Totes aquestes preguntes es va fer Nacho Hinojal en iniciar el seu projecte de recerca de batxillerat, que va guanyar el 1r premi PRBB al millor treball de recerca en ciències biològiques.
En Nacho va anar a l’escorxador a buscar ovaris de vaca, va aïllar-ne els oòcits i els va intentar fecundar, in vitro, amb espermatozous de toro, de gos, de burro i de boc. Ell mateix ens explica la seva experiència...
La primera experiència en el món de la ciència...
Viure la ciència és més que apassionar-se per descobriments i notícies relacionades amb els avenços científics, i la meva visió sobre aquest fet ha canviat de manera radical amb el treball de recerca. El punt de sortida, l’espurna que encén aquesta curiositat que hom sent i que fa que, de debò, t’interessis per la ciència, és sempre una pregunta que t’agradaria respondre de manera clara, individual i podent satisfer les teves necessitats com a estudiant (com va ser en el meu cas). I no parlo de necessitats personals, que també tenen molt a veure amb el fet que un científic s’interessi per un o altre tema; parlo dels interessos propis i la rellevància que pot tenir el teu treball de cara al futur.
... i la femella decideix, encara que ho sembli, no és un treball sobre les relacions entre homes i dones. Sempre m’he preguntat per quina raó no és possible la reproducció entre espècies diferents, tot i que de fet a classe de biologia ja havíem estudiat els mecanismes d’aïllament que fan que aquest tipus de reproducció no es produeixi. Però les meves motivacions respecte d’aquest tema sorgien quan em plantejava la possibilitat de poder intentar en un laboratori la fecundació in vitro amb gàmetes d’espècies diferents. Què passarà si...? Quan un es fa aquesta pregunta i sent la necessitat de respondre-la, el projecte s’engega. I així ho vaig fer. A més a més, fiant-me de les meves hipòtesis, vaig eliminar la capa més externa de les cèl•lules femenines amb el fi d’intentar eliminar l’especificitat d’espècie que jo mateix havia suposat. Dels resultats, el més sorprenent és que vaig obtenir penetració espermàtica dins dels oòcits fecundats amb espècies heteròlogues, quelcom que per un estudiant de batxillerat sembla impossible en un principi.
Viure la ciència és un luxe, un dret reservat a aquells que, de veritat, estan disposats a posar-hi dedicació i, sobretot, una bona part del seu temps
Com he viscut la ciència? L’he viscuda, i això és dir molt. Hi ha poca gent que tingui l’oportunitat de poder basar-se en el mètode científic per a respondre preguntes que sorgeixen de la curiositat i que poden esdevenir autèntiques aventures quan t’endinses en el món de la ciència. Viure la ciència és un luxe, un dret reservat a aquells que, de veritat, estan disposats a posar-hi dedicació i, sobretot, una bona part del seu temps. L’emoció d’esperar uns resultats i la incertesa de saber si el projecte tira endavant han estat els ingredients que no han faltat en cap moment durant la meva recerca. He après que es pot viure la ciència, que es necessita voluntat per a viure-la i, el que és més important, he viscut la ciència gaudint mentre ho feia.
I no és només una activitat que m’hagi servit de divertiment o, simplement, per a provar quelcom de nou. És més que això. M’adono ara que la investigació és molt sacrificada però que els resultats, per insignificants que puguin semblar per la resta de la gent, mereixen la pena sempre. Intentaré dedicar-me a la recerca i, fins i tot —per què no?—, descobrir les respostes que encara no conec i que d’altres, com jo, seguirem buscant.
