Fotografia: Clara Garcia

Per mirar de donar una resposta a aquestes qüestions, repassem ràpidament què sabem del canvi climàtic, i després n’intentarem extreure alguna lliçó. Sabem del cert que el diòxid de carboni, entre altres gasos emesos pels éssers humans, juga un paper important regulant el clima. Sabem, també del cert, que la concentració d’aquests gasos a l’atmosfera ha augmentat notablement com a conseqüència de l’activitat humana, especialment la dels països més industrialitzats. Sabem, a més a més, que les mesures de les darreres dècades confirmen que el planeta s’està escalfant lleugerament. Tenim, doncs, una sospita bastant raonable que les emissions de gasos hivernacle hi han tingut alguna cosa a veure; però tampoc no podem descartar que una part d’aquest escalfament (més o menys important) sigui deguda als cicles naturals del clima. Al cap i a la fi, no és la primera vegada en la llarga història de la Terra que la temperatura puja o baixa.

Però centrem-nos en el que més ens interessa: sabem què passarà a partir d’ara? De fet, no gaire. Tindrem només una mica més d’escalforeta, com creuen alguns, o es tractarà d’una sequera desertitzant? Farà molta calor en uns llocs i més fred en uns altres? Augmentarà el nivell del mar i s’enfonsaran algunes illes o les variacions del mar seran gairebé imperceptibles? Arribarà la malària a una Catalunya semitropical, mentre que a Anglaterra es fregaran les mans agraïts per tenir més dies de sol? Aniran els alemanys a prendre el sol a Noruega en lloc de Mallorca? Desapareixerà Holanda sota l’aigua dels oceans? O bé els nous corrents oceànics provocaran l’inici d’una nova era glacial? En realitat, sabem el que ha passat fins ara; però predir què passarà, on i quan, és tota una altra història. El futur sempre és incert, i els models que intenten preveure l’esdevenir del nostre clima tenen un marge d’error bastant ampli. No sabem del cert el temps que farà demà, encara menys com seran les conseqüències del canvi climàtic d’aquí a unes dècades.

Centrem-nos, ara, en una altra qüestió que encara ens interessa més: arribarem a saber mai del cert què passarà? De fet, tampoc no gaire. No és que ens resignem a ser uns ignorants, és més aviat que hi ha coses que no es poden arribar a saber del cert amb antelació: no és ignorància, és incertesa. Feu ara un exercici de concentració, i fixeu-vos que hi ha una diferència substancial entre la qüestió del canvi climàtic i la majoria de qüestions que sol resoldre la ciència. Posem per cas una hipòtesi científica típica: hem descobert un medicament i creiem que serveix per curar la malària: per demostra-ho només cal trobar un grup de malalts i dividir-lo en dos subgrups. A uns els subministrarem el medicament, als altres no els donarem res però els farem creure que els subministrem un medicament (per allò de l’efecte placebo). Si els dos subgrups són molt similars quant a distribució d’edats, sexe, intensitat de la malaltia, etc., podrem concloure que la diferència en la taxa de curacions és deguda a l’efecte del medicament. Un altre investigador podrà repetir l’experiment i determinar si els resultats que li surten són coherents o no amb els nostres. Quan a uns quants investigadors els surti el mateix resultat, donarem el medicament per bo. L’exemple és una mica simplificat, però amb algunes variacions també serviria per saber si un adob nou augmenta la producció de tomàquets, o si fer classe amb grups petits serveix perquè els estudiants aprenguin anglès més de pressa.

Il.lustració: Riki Blanco

“Hi ha una diferència substancial entre la qüestió del canvi climàtic i la majoria de qüestions que sol resoldre la ciència”

La cosa es complica quan la nostra hipòtesi és que les emissions de gasos hivernacle provocaran tal o tal altra variació del clima. No tenim uns quants planetes Terra sobre els quals fer l’experiment de veure què passa si augmentem les emissions de gasos hivernacle fins a un determinat nivell, igual que teníem malalts de malària, tomaqueres o grups d’estudiants d’anglès. És cert que tenim un coneixement profund de l’economia i de la física atmosfèrica, de la demografia, de l’enginyeria de motors i de l’oceanografia, per posar uns quants exemples de branques de la ciència i de la tècnica relacionades amb el canvi climàtic. Però no sabem del cert si la població augmentarà molt o poc, si s’inventarà una tecnologia nova que no requereixi emetre gasos hivernacle, i per tant no sabem com evolucionaran les emissions de gasos hivernacle. Com tampoc sabem si, per a cada possible nivell de futures emissions, les condicions climàtiques resultants seran molt allunyades de les actuals. És cert que tenim models científicament rigorosos per fer prospeccions sobre el futur, i que alguns d’ells apunten a escenaris futurs catastròfics, però no sabrem si els models estan ben fets fins que el futur no es faci realitat. Com bé saben els metges, la millor diagnosi és la de l’autòpsia; però llavors és una mica massa tard per prendre cap medicament.

Què tenim, doncs, en resum? Tenim motius suficients per pensar que el canvi climàtic suposarà un dany, de no sabem ben bé quina magnitud, que afectarà no sabem ben bé qui, no sabem ben bé quan. Com hem de saber, doncs, si val la pena evitar dedicar diners i esforços a prevenir aquest dany? Com hem de prendre decisions raonables quan el que hi ha en joc és molt important, però hi ha tantes coses que ni coneixem, ni tenim manera de conèixer del cert? Aquesta situació és més habitual del que sembla: hem posat l’exemple del canvi climàtic, però podríem estar parlant de tants altres problemes ambientals, com ara els impactes ecològics dels conreus transgènics, o del forat a la capa d’ozó.

Podem amagar el cap sota l’ala i passar la pilota als científics. Ja que són els que veritablement saben de què estan parlant, per què no decideixen ells? Per què no esperem que es posin tots d’acord, i quan s’hi posin, que diguin què és el que cal fer? La idea pot semblar bona, però ara veurem que no ho és del tot. Fixeu-vos, per exemple, que quan una persona decideix no fumar és perquè no li agrada, o perquè sap que en poc temps se li enfosquirien les dents, i perquè sap que, amb el pas dels anys, tindria una major probabilitat de tenir malalties de cor i càncer. No és segur del tot que en el futur tingués aquestes malalties, i si les hagués de tenir, tampoc se sap exactament quan les tindria; però és clar que estaria corrent un major risc de tenir malalties molt greus. Ara bé, la decisió de no fumar, de valorar quins riscos i quin nivell d’incertesa són acceptables (o inacceptables), les pren cada persona, no el seu metge de capçalera (que li pot fer recomanacions) ni el científic que va descobrir que el tabac provoca càncer. De la mateixa manera, la decisió que la Terra continuï fumant i s’exposi a un possible (però no segur) atac de cor planetari, o que redueixi les emissions de gasos hivernacle a fi d’evitar ensurts, no és una decisió que hagin de prendre només els científics que estudien i que coneixen el clima, sinó que l’hem de prendre entre tots. Tots estem exposats a les incertes conseqüències del canvi climàtic, i entre tots hem de decidir si val la pena, i a quin preu, evitar córrer el risc que aquestes conseqüències es facin realitat. Fer models, refinar-los, i preveure possibles riscos i escenaris futurs és feina dels científics. Decidir què hem de fer amb aquesta informació és cosa de tots. I quan parlem de posar-nos d’acord entre tots per prendre decisions per a un problema que ens afecta a tots, estem parlant, en altres paraules, de política. Decidir què cal fer és feina dels polítics, i la nostra feina és escollir, influir i convèncer els polítics perquè representin la nostra idea de quins riscos volem córrer, o volem deixar de córrer.

Fotografia: Clara Garcia

“Els models de previsió del clima són només a l’abast de la comprensió d’uns quants privilegiats”

De totes maneres, les coses tampoc són tan senzilles. Qui diu que les decisions preses democràticament entre tots siguin necessàriament les més encertades? La interpretació científica de la realitat cada cop és més complicada i és només a l’abast d’uns quants. Penseu que els grecs deien coses molt elegants i fàcils d’entendre per interpretar el món. Deien, per exemple, que “mai ens banyem dues vegades en el mateix riu, perquè el riu sempre és el mateix, però l’aigua canvia”. Deien que “el camí cap a dalt i cap a baix és un de sol i el mateix”. Però passen els anys i Galileu diu que la Terra és rodona i gira al voltant del sol, quan qualsevol persona amb dos dits de front, només sortir al carrer, hagués dit que la Terra era plana i que s’estava quieta. Vam haver d’aprendre que les coses no sempre són com semblen, però imaginar-se la Terra esfèrica i en moviment tampoc és tan difícil. Que la lluna deixi de ser lluna per ser un astre que descriu òrbites al voltant de la Terra no és gaire romàntic, però encara és a l’abast de qualsevol ment humana. Però continuen passant els anys, i Einstein parla de l’efecte fotoelèctric, l’equivalència massa-energia, i coses similars que la majoria de mortals no és que no entenguem, sinó que no sabem ni de què tracten. Igualment, els models de previsió del clima són només a l’abast de la comprensió d’uns quants privilegiats. Als que ens atabala veure gaire fórmules matemàtiques, una al costat de l’altra, no ens queda un altre remei que entendre les interpretacions dels científics.

Que el futur sigui incert no vol dir, però, que haguem de ser irracionals. Hem de prendre decisions sobre quins riscos volem córrer, però hem de tenir en compte tot el coneixement científic del que disposem. Tanmateix, com l’hem de tenir en compte quan la majoria de nosaltres no l’entén del tot, per no dir gens? Qui és que ens ha d’interpretar el coneixement científic, perquè puguem decidir si val la pena o no prevenir el canvi climàtic? Si els que hi entenen fan diferents interpretacions, com hem de saber quina és la bona? De qui ens hem de refiar? Aquesta és una pregunta sense resposta. Deixem dit, però, que un dels més grans reptes de la nostra societat és trobar la manera de decidir democràticament sobre els nous riscos ambientals, que són tan importants, com incerts, com tècnicament complexos. Si a algú se li acut alguna idea, que la digui.