Vetllatrònic
L'avi s'havia fet gran i l'Alzheimer l'havia deixat cada cop més impossibilitat. La família s'havia de fer càrrec de les necessitats del vell: vivia a casa de la filla i el fill, que el visitava dos cops a la setmana, pagava la feinera dominicana. La situació es feia insostenible: ja no parlava, mirava la gent amb els ulls vuits i s'ho feia tot a sobre. Calia ajudar-lo a menjar i vestir-se, i de tant en tant agafava atacs de ràbia en que actuava violentament i agredia qualsevol que se li acostes tot llençant objectes a terra i contra la paret.
El projecte s'havia desenvolupat per comanda del Departament d'Acció Social i Ciutadania des d'una idea de la mateixa consellera. La versió 1.0 havia estat un fracàs però, des dels errors, es va desenvolupar la 2.0 amb resultats immillorables. Després de tres anys de proves i reprogramacions el model CAT2023 VetllaTrònic 2.45 estava llest per a totes les llars. La nova línia d'ajuts a la dependència es basava en la distribució, totalment subvencionada, del nou model. VetllaTrònic donava resposta a totes les necessitats de vetlla de persones amb dependència, nadons, infants, discapacitats i senils.
L'enginyeria de robots s'havia desenvolupat en els últims 15 anys amb el mateix vigor que ho havia fet l'ordinador personal a finals del segle XX. Els CAT2023 s'havien encarregat a la divisió catalana de Microsoft, que s'havia convertit en la principal empresa de distribució d'androides. Malgrat això, el funcionament de les unitats no s'havia pogut fer accessible al mercat domèstic fins a l’estandardització del sistema operatiu Linux 19.7, que permetia el multitreball de totes les unitats operatives evitant els conflictes de programació. Els 2.45 es muntaven sobre una estructura d'acer, realitzada a la Xina, i una superestructura de fibra tova i suau desenvolupada per l'empresa alemanya 3M. L'assemblatge es realitzava en una cadena de muntatge Bengalí i a Catalunya Microsoft només agregava els software de programació específica dels VetllaTrònic. El mateix equip de transport domiciliari incloïa un tècnic reprogramador que adaptava els set-up a les necessitats específiques. Alguns usuaris avançats s'atrevien a fer re-programacions personals tot i que era desaconsellable per la seva complexitat
Tant aviat va arribar a la casa el nou robot els nets el van batejar amb el nom de Veti, molt més personalitzat que el de RBT-01429. Tothom si va adaptar de seguida. Veti era sempre al costat del llit del vell, el vestia, el rentava, el passava del llit a la butaqueta; preparava i servia el menjar que, amb delicadesa, li posava a la boca. Tenia l'habilitat de, a partir de les seves reaccions, trobar un canal de TDT que el tingués distret, o com a mínim o semblava. La seva estructura metàl·lica era capaç, també, de suportar els cops i coces que li ventava en aquells estranys atacs de ràbia que cada vegada sovintejaven més.
La salut de la filla va millorar ràpidament amb la seva arribada; es varen acabar el mals de cap i d'esquena i les nits d'insomni. Es sentia més tranquil·la. El fill va anar espaiant cada vegada més les seves visites fins a anul·lar-les pràcticament. Ja no pagava la feinera, però tant ella com la germana ja contaven en arreglar-ho amb la part de l'herència.
Ella es va poder tornar a dedicar, amb més ànsia que mai, a la seva feina. Malgrat l'edat va tornar als papers de custòdies i divorcis competint amb advocats molt més joves que ella, però ara treia forces del no res i passava per sobre dels seus col·legues com un llevaneus a la tempesta. La seva reputació va créixer i tots els membres d'exparelles litigants la volien al seu costat.
Així doncs el vell es va anar quedant sol, arraconat a la seva habitació, amb l'única companyia de Veti, rebent només la visita dels altres habitants del pis al matí i el vespres, com si volguessin tant sols assegurar-se de que encara estava viu.
Veti no es cansava mai, sempre al seu racó de l'habitació refeia constantment la rutina diària: alçar el vell, canviar-lo i tornar-lo a canviar, posar i treure-li els bolquers, rentar-lo, fer-lo esmorzar, endollar la TDT, el dinar, la mica d'exercici programat pels fisioterapeutes, sopar, i altre cop al llit. Els 2.45 no es deprimeixen, no s'estressen, no els fa mal l'esquena ni tenen mal de cap. No enervioseixen, ni aixequen la veu, ni els molesta el maltracta i no estan mai cansats.
I, gràcies a les tasques del robot, aquells últims dies del vell, que varen ser setmanes i després anys, a la família els va passar com un llamp.
La caixa era de pi envernissat amb les nanses cromades, senzilleta… però no la de primer preu. La vetlla, sense emocions, es va fer a la mateix habitació tal i com es feia a principis del segle passat, gairebé una excentricitat. Al testament havia deixat escrit, quan encara era capaç de dirigir els seus actes, que no volia cerimònies; religioses o no. A la taverna de la cantonada els assistents varen buidar unes ampolles d'Ull de Llebre del Pla del Bages, tal i com a ell li havia agradat.
Uns homes foscs de la funerària varen carregar al taüt per dur-lo al crematori, els nínxols i els panteons ja eren cosa del passat. En sortir, varen escantellar amb la caixa el marc de la porta en passar. Veti va restar immòbil al seu racó, en stand by, amb els sensors òptics apagats… amb unes petites gotes de greix, en forma de llàgrima, que li regalimaven galtes avall.
